La retrosexualitat són els pares

Avui tenia ganes d’omplir el bloc, però no sabia com fer-ho.

He començat parlant del remarcable debat intel·lectual que s’ha iniciat a la Vanguardia (quin acudit de nom, per cert) entre els defensors dels metrosexuals i els paladins de la no menys rellevant retrosexualitat. La magnitud del tema, però, m’ha privat de les paraules adequades per abordar-lo i m’he vist obligat a desistir d’intentar-ho. Només dir que els creadors de moda es riuen de vosaltres. Imbècils.

Després he volgut parlar del miracle que es produí ahir a la redacció del prestigiós diari de l’Il·lustríssim Javier Godó, Conde de Godó. El caut i prudent, sempre dialogant, Antoni de Puigverd va signar un article on deia estar-ne tip d’intentar negociar amb parets i que tot tenia un límit. Em consta que monsenyor Sistach ja s’ha posat en contacte amb Sa Santedat per investigar el cas. Tot sembla apuntar emperò a un excés de ratafia de l’esmentat articulista la nit anterior. Tot i amb tot, el miracle, si bé d’importància magna, no donava massa més de sí a l’hora d’escriure, i prenent exemple dels periodistes no ompliré res per omplir.

Bé, no tinc res més a dir.

La vida d’un bou

Té els ulls morts, la mirada perduda i desenfocada. Tot ell transmet obtusitat, animal ignorància, carpe diem.

No és trist (per què?) però transmet tristesa.

Pastura, porta l’aixada i al final del dia si ho ha fet bé es guanya un terròs de sucre. Li agraden els terrossos de sucre. L’aixada no; però mentre no pesi més del sovint no es queixa. El dia que pesa massa bramula una mica, però ja sap que no serveix de res. Tanmateix, ho fa, li és innat, i a més ell té dignitat, què carat. Ara, sense radicalismes estèrils, que si no perilla el terròs de sucre.

Un dia va quedar-se plantat. No per res subversiu, simplement li feien mal les potes. Li van donar una bona bastonada i a més es va quedar sense sucre. Ara és un animal caut, que és la millor virtut que es pot tenir en aquest món, el sucre no el regalen, no.

L’amo una vegada al mes el deixa pasturar tranquil durant tota una nit pel turonet de darrera el mas. Li agraden molt aquestes escapadetes, i fins i tot aprofita per desfogar-se amb les vacones que volten per allà, també alliberades per una nit.  Alguna vegada, guaitant lluny, ha vist que el turó està envoltat de fil-ferro. Que estrany, es diu, pensava que el turó no era part del mas. Tant li és, de fet, tampoc tenia intenció d’anar tan lluny, que si es perdia s’acabaven els terrossos.

Com? No, no em refereixo a la bèstia de la foto, pobreta. A més, és un yak, i d’això per aquí no en tenim.

Aquest nostre estil

Aquest nostre estil. L’estil del nostre bloc. El nou estil català. L’estil català d’internet.

Bé, no és l’únic estil català d’internet, ni el nostre únic estil de fet. De nós dic, d’En Miquel Gil. Per ésser honests és un estil que ens és nou, inspirat per artistes de la talla d’en Xavier Grau o sa seva augusta senyora Na Valèria.

Nosaltres som uns nans encara en aquest estil, que tant dominen els tot just esmentats, aquests artistes de la sorna, de la paraula podrida però captivadora, del dir i no dir, del riure sardònic. A més cadascú el modula a sa pròpia manera, jo de manera arcaïtzant i alhora normativista i enginyerista fins a la medul·la, ells de la manera del Camp, on tothom i tota dona està una mica volat del cap, diuen que per la proximitat amb Reus.

Però no som els únics, jo i ells, de fet el trobo a d’altres lloc, aquest estil escèptic, en el fons pessimista, trist.

Doncs bé, aquesta merda de bloc s’emmarca en aquest estil català nou, l’únic que per ara mereix ésser esmentat. Primer caldria donar-li nom, i així reforçar la seva existència. Ah, màgiques paraules! N’hi direm per sortir del pas Sardonisme, si bé Grauisme també seria un nom adequat.

Què és el sardonisme? Segurament encara ningú no n’ha parlat, encara ningú no l’ha invocat donant-li nom, com nosaltres acabem de fer. Hem creat un Gòlem!  ”Al principi hi havia la Paraula, i la Paraula era amb  Déu, i la Paraula era Déu”. Tornem al tema, que em desvieu. El sardonisme és una manera d’escriure que tracta les diferents realitats de la vida, ja sigui quotidianes o més elevades, de manera extremament cruel. No és groller, sostrer, però és molt més corrosiu. En essència, encara que pugui semblar contradictori, és d’una crueltat condescendent, però amb una condescendència de somriure d’orella a orella, amb un deix de mala idea benintencionada.

En el fons és un corrent trist i pessimista, també aristocratitzant, ja sigui d’un aristocratisme anarquista com d’un aristocratisme col·lectivista. La realitat l’apena, ho veu tot podrit i corromput, i respon amb mofa, crueltat i un implícit menyspreu. Però en el fons no vol mal a allò que insulta, voldria canviar-ho, si bé no ho veu clar del tot, i se n’aparta enfotent-se’n, des de la seva torre elevada.

És un estil que pot semblar orat, boig, absurd, però és que de fet habita en l’absurd, veu tot el que l’envolta absurd, baix, kafkià.

Això és tot, i com diria el mestre Monzó ara ja podeu anar a prendre pel cul.

Humà

Humanitat com a sinònim de tendresa? Ha. Humanitat com a sinònim d’empatia? He. Humanitat com a sinònim de pietat? Hu.

Quina gràcia, som unes criatures ben curioses els humans. Bé, de fet, qui cony som els humans? Però això és un altre tema. Assumint que “humà” sigui una categoria útil, això de que la humanitat és tendresa, empatia i pietat és ben tendre, empàtic, pietós i babau.

Doncs si és així el senyor Atila, el senyor Hitler i de fet tota la corrua de dirigents de la història fins fa ben poc, no n’eren gens, d’humans. I què cony, cada u de nosaltres som ben poc humans la major part del temps.  Quan pensem en la veïna i en el que li faríem, quan ve a visitar-nos aquella coneixença tan pesada, quan…

Tenint present que hem elevat aquestes tres característiques a l’alçada del súmmum moral, és ben pretensiós per part nostra anomenar-les “humanitat”. O deixem de ser humans quan sentim odi? Què passa, ens convertim en papallones?

“Nosaltres som humans, i els humans som tendres, empàtics i piadosos”. Àpala tu.

De fet fent memòria ràpida d’humà a temps complet a la història només n’hi ha hagut un, si ens creiem aquestes falòrnies sobre la humanitat, es deia Jesús de Natzaret i a més era Déu. Quin embolic tu.

El periodisme fa tuf de merda

A la meva República no hi tindrien cabuda ni juristes ni periodistes. Quina patuleia usurpadora tots plegats!

Anava a dir que els periodistes els considero especialment ignominiosos, però de fet ben pensat no sé qui redois em cau pitjor. En tot cas hui em centraré en aquesta colla de petits i baixos insectes pretensiosos que constitueixen la casta periodística.

Des de fa cosa de tres segles aquesta malanança que ens assola, burxant el sistema en mil direccions parcials, escasses vegades arbitràries, s’ha autoexaltat com la guardiana de la llibertat d’expressió, quan de fet és la màxima creadora, com impúdicament se li escapa al nostre amic El Conde de tant en tant, del discurs políticament correcte i la principal culpable de que les idees no circulin lliurement entre les ments elevades.

Cal però saber destriar el gra de la palla, i des d’aquest humil bloc hem d’assenyalar que existeixen alguns periodistes amb menys culpa que d’altres. Pensem en els jornalistes de l’E-notícies. Sí, efectivament, no ho heu llegit malament: l’E-notícies és el producte més elevat, més sublim, menys viciós i menys perjudicial que el periodisme ha generat mai.

No estem pas dient, Déu ens en guardi, que a Sodoma hi hagi justos, però home, alguns només miraven, encara que fos per incapacitat d’actuar. Perquè ja sia per estultícia o per dignitat… Bé, deixem-ho en que sia com sia, els periodistes de l’E-notícies són més honestos que els seus companys de professió. Sí, perquè les seves ventositats infames, la seva merderada vomitiva, és almanco fàcilment detectable.

Car si l’E-notícies ens posa a primera plana de la seva contraaugusta pàgina que “l’autodeterminació no arriba al 50%” després de que l’enquesta del CEO ens informi de que els detractors de la independència són un 29% i els favorables un 44%, la tifa en qüestió fa tanta pudor i està tan matusserament embolicada, que ni de passada ens la menjarem. Però si a can Cuní se’ns indica amb pretès rigor que un 44% hi estan a favor, un 29% en contra i un 23% no votaria i tot seguit se’ns agrupen les últimes dues dades en un 52% és possible que, per causa de la poca massa cerebral d’alguns, agafem la falaguera boleta i ens la fiquem a la boca, sense adonar-nos que a dins hi havia una bona pila de merda de gos.

I per tot això amics meus proposo que s’erigeixi al bell mig del campament més proper d’aquesta colla de bruts, peluts i Arcadis diversos, que ben agraïts han d’estar al periodisme, un monument a l’E-notícies, amb el següent epitafi: “Aquesta dejecció és el fruit més dolç que el periodisme ha ofert al món”. I sí, dic epitafi perquè a sota hi restaria per sempre aquesta taca a la història que representa el Periodista.

I que el dimoni l’aguanti.

Estiu, estiu, estiu

Finalment ha arribat l’estiu, com cada any per aquestes dates. I com cada any per aquestes dates començo a avorrir-me com una ostra, i goita que s’han d’avorrir les ostres, tu. Bé, almenys elles són avorrides, això ho puc dir amb total seguretat. Bé, en tot cas per mi, que les trobo insípides i llefiscoses, i mira que m’agraden poc les ostres, encara que tothom digui que si són tan bones. Ara, entre tu i jo, ho diuen per fer-se els interessants, en realitat les troben tan insípides com jo, que sinó en menjarien tot sovint. Perquè jo del que m’agrada en menjo ara i adés i … Prou! [gràcies mestre Cuní]

 

Bé, en tot cas el tema és que m’avorreixo molt i he decidit esmerçar unes horetes del meu temps a escriure bajanades en un bloc. Sí, sí, bajanades. No em ve de gust posar per escrit res de seriós ni de rellevant. Això ho faré publicant llibres i articles, per a que se’m pugui reconèixer (seré molt important, per si ho vols saber). El cas és que quan escrius grans reflexions apareixen petites ratetes que se les apropien, digerint-les malament i cagant-les pitjor. Sí, noi, fins i tot Diògenes alimentava paràsits sense saber-ho…

 

Doncs au.